diumenge, 30 de novembre de 2008

divendres, 28 de novembre de 2008

Storyes

Crec recordar que Salvador Dalí, després d'haver estat empresonat, va dir que voldria viure sempre a la presó perquè és el millor lloc per crear.

Sigui un deliri dels seus o una frase fruit de la meva mala memòria, el que jo interpreto és que els problemes i les limitacions estimulen la imaginació i provoquen l'art, tot el contrari que la llibertat.

El personatge Harry Lime a "El tercer hombre" diu: "En Italia durante 30 años de dominio Borgia tuvieron guerra, terror, asesinatos y baños de sangre, pero produjeron a Michelangelo, da Vinci y el Renacimiento. En Suiza tuvieron 500 años de democracia y paz y ¿qué produjeron? El reloj de cuco."

El que vull dir amb tota aquesta filosofia barata és que una obra és, en el fons, una conseqüència de les seves limitacions. Sobretot si enlloc de queixar-te, curres com un matat. Jo no sabria què fer amb un pressupost il·limitat, o sense una data d'entrega (Em rebenta no saber quan -collons- estrenarem el Mecanoscrit?).

La nostra gran limitació va ser el temps, que tot ho dóna i tot ho treu. Per molta preproducció que portéssim a sobre, haver de rodar el curt en menys de quatre dies va assassinar una tercera part dels planos. Una llàstima? No, el resultat final serà probablement més elegant i ens estalviem seqüències innecessàriament explicatives com la que -gràcies al 'story' que va dibuixar el Manu en temps récord- podem veure aquí.



I parlant del 'Mecanoscrit v2.1', algunes de notícies: Una, m'han insinuat que l'enorme 'making of' que prepara el Pablo Sola està gairebé a punt. Dues, he descobert una espècie de precrònica de l'Elisenda Soriguera que m'ha fet bastanta il·lusió. I tres, sen's ha anat l'olla i amb els trossos de pel·lícula que ens van sobrar, aquest cap de setmana rodarem paisatges i terres. Sí, amics, demà me'n torno al desert!

dimecres, 26 de novembre de 2008

Yacas

No puc amagar els meus referents.

Aquesta pobre imitació de Jackass, però, no té cap intenció audiovisual. L'interessant és el que va passar després.




La Guàrdia Urbana ens estava vigilant i va venir a demanar-nos la documentació, es van apuntar les nostres dades i van insinuar que no ens multarien. Ja veus, per saltar sobre un arbust, com si no haguéssim fet impunement coses molt pitjors (pura enveja que ténen). Ja ho confirmaré.

divendres, 14 de novembre de 2008

Desapareix Fotogramas en Corto

Hi ha festivals que pugen i festivals que baixen.

Baixa, cau, s'estampa contra el terra 'Fotogramas en Corto'. Un festival referent a Espanya per aconseguir la màxima difusió dels curtmetratges (abans de la massificació de youtube). També per premiar gairebé sempre els curtmetratges de directors ja consagrats, enlloc de les obres més innovadores.

No he llegit la notícia a cap diari ni blog, però em sembla prou important per al sector: efectivamente internet canvia les coses. M'han dit que la causa és la retirada del patrocinador, però alguns sabreu que l'any passat ja van deixar d'editar aquell famós DVD de tots els anys. Només van distribuir els curts per internet (amb infinits problemes tècnics, per cert), cosa que es pot fer amb o sense festival. Alguns detalls em van fer sospitar llavors que la retirada del DVD es devia a algun conflicte de drets d'autor: que un d'aquests directors o productors estel·lars que es posen a fer curts no permetés que el seu contingut es distribuís pel món sense rebre'n ell una contrapartida important. Ara penso que potser es tractava, simplement, d'un problema de rendiment econòmic. Però no ho sé.

L'altre, el que puja, és el notodofilmfest. Aquest és pioner en la utilització d'internet en el món del curt. Malgrat apostar per la innovació, l'any passat va aixecar una gran polèmica en donar el primer premi al curt 'Cómo está el mundo, Fermín' (es rumoreja que per obsessió de Bigas Luna). Una autèntica manca de ritme, estructura, tò, estil, evolució, estètica, emoció, originalitat...



...una puta merda.

La forma de demanar perdó del festival és posant al front del jurat d'aquest any a un dels millors curtmetratgistes que ha passat per aquí, un cervell indiscutible darrere una personalitat de psiquiàtric: Nacho Vigalondo. Tachán. Només pot aportar coses bones... i borratxeres, que en aquesta època són molt necessàries.

Acabo el post amb un video que no té res a veure :D

diumenge, 9 de novembre de 2008

Spike Jonze 360 flip

Si algun dia em pregunten quins són els meus referents estètics no podré mentir. Per moltes pelis que m'empassi, del que més m'ha impactat i em segueix impactant són els videos de skate.

Mai he sigut molt bò amb la taula (algun truc guapo sí que feia), però Spike Jonze tampoc ho és i fa delícies com aquesta.



Sí, l'home de 'Being John Malkovich' i 'Adaptation' fa videos de skate entre peli i peli. S'ha dit per activa i per passiva que la originalitat estètica està en la publicitat i el videoclip. I, entre una cosa i l'altra, no tothom sap quantes referències neixen de tardes de cerveses a l'skatepark, despres de trucs i ossos trencats (les nostres estimades òsties).

Jo copio de tot: La música, els ulls de peix, el muntatge, efectes, faig travellings amb skates i la gent mou el món en skate. Però sigueu o no tan frikis, sabreu apreciar aquestes dues obres d'art, atenció.



Sí, també és el creador de 'Jackass' i d'infinitat de videoclips i anuncis... és el que té ser un geni.

dimarts, 4 de novembre de 2008

A propòsit de la realitat (Formula 1!)




Construcció dramàtica portada al límit i executada amb una precisió i enginy pocs cops vistos.

Des del punt de vista de Hamilton (aquí el director no decideix amb quin personatge empatitzes, ho decideixes tu. Mola, no?) la volta final d'aquest mundial i concretament la 'pàjara' de Timo Glock és la biblia que, malgrat tu no ho sabessis, estava a la teva butxaca i t'ha salvat la vida quan el teu rival ha aconseguit, per fi, disparar-te al cor (És Los 39 escalones, digueu-li a Hitchcock). De cop creues la meta i et preguntes: Estic viu?
Sí, i en el cine clàssic això vol dir que probablement t'ho mereixes.


En canvi, per Massa i la seva familia, el moment d'acabar la carrera significa, com en El Padrino III (Digueu-li a Coppola), que han arribat al final de la peli i -encara que sabien des del principi que estaven destinats a morir- creuen que han esquivat la bala, que ha canviat el seu destí i sortiran victoriosos. De cop ho veuen tot vermell, és sang, i és seva. Es pregunten: Estem morts?
Sí, i en el cine clàssic això vol dir que probablement s'ho mereixen.


Perquè crec JO que això és més emocionant que el cine? (les xifres d'audiència em donen la raó) Perquè al cine saps que Al Pacino ha cobrat una pasta pel paper i de seguida ha tornat a somriure. A la realitat, o a l'estètica de la realitat, saps que la cara que fot el pare de Massa quan li expliquen el que ha passat... durarà unes quantes setmanes.