Desapareix Fotogramas en Corto

Hi ha festivals que pugen i festivals que baixen.

Baixa, cau, s'estampa contra el terra 'Fotogramas en Corto'. Un festival referent a Espanya per aconseguir la màxima difusió dels curtmetratges (abans de la massificació de youtube). També per premiar gairebé sempre els curtmetratges de directors ja consagrats, enlloc de les obres més innovadores.

No he llegit la notícia a cap diari ni blog, però em sembla prou important per al sector: efectivamente internet canvia les coses. M'han dit que la causa és la retirada del patrocinador, però alguns sabreu que l'any passat ja van deixar d'editar aquell famós DVD de tots els anys. Només van distribuir els curts per internet (amb infinits problemes tècnics, per cert), cosa que es pot fer amb o sense festival. Alguns detalls em van fer sospitar llavors que la retirada del DVD es devia a algun conflicte de drets d'autor: que un d'aquests directors o productors estel·lars que es posen a fer curts no permetés que el seu contingut es distribuís pel món sense rebre'n ell una contrapartida important. Ara penso que potser es tractava, simplement, d'un problema de rendiment econòmic. Però no ho sé.

L'altre, el que puja, és el notodofilmfest. Aquest és pioner en la utilització d'internet en el món del curt. Malgrat apostar per la innovació, l'any passat va aixecar una gran polèmica en donar el primer premi al curt 'Cómo está el mundo, Fermín' (es rumoreja que per obsessió de Bigas Luna). Una autèntica manca de ritme, estructura, tò, estil, evolució, estètica, emoció, originalitat...



...una puta merda.

La forma de demanar perdó del festival és posant al front del jurat d'aquest any a un dels millors curtmetratgistes que ha passat per aquí, un cervell indiscutible darrere una personalitat de psiquiàtric: Nacho Vigalondo. Tachán. Només pot aportar coses bones... i borratxeres, que en aquesta època són molt necessàries.

Acabo el post amb un video que no té res a veure :D

Spike Jonze 360 flip

Si algun dia em pregunten quins són els meus referents estètics no podré mentir. Per moltes pelis que m'empassi, del que més m'ha impactat i em segueix impactant són els videos de skate.

Mai he sigut molt bò amb la taula (algun truc guapo sí que feia), però Spike Jonze tampoc ho és i fa delícies com aquesta.



Sí, l'home de 'Being John Malkovich' i 'Adaptation' fa videos de skate entre peli i peli. S'ha dit per activa i per passiva que la originalitat estètica està en la publicitat i el videoclip. I, entre una cosa i l'altra, no tothom sap quantes referències neixen de tardes de cerveses a l'skatepark, despres de trucs i ossos trencats (les nostres estimades òsties).

Jo copio de tot: La música, els ulls de peix, el muntatge, efectes, faig travellings amb skates i la gent mou el món en skate. Però sigueu o no tan frikis, sabreu apreciar aquestes dues obres d'art, atenció.

Sí, també és el creador de 'Jackass' i d'infinitat de videoclips i anuncis... és el que té ser un geni.

A propòsit de la realitat (Formula 1!)

Construcció dramàtica portada al límit i executada amb una precisió i enginy pocs cops vistos.

Des del punt de vista de Hamilton (aquí el director no decideix amb quin personatge empatitzes, ho decideixes tu. Mola, no?) la volta final d'aquest mundial i concretament la 'pàjara' de Timo Glock és la biblia que, malgrat tu no ho sabessis, estava a la teva butxaca i t'ha salvat la vida quan el teu rival ha aconseguit, per fi, disparar-te al cor (És Los 39 escalones, digueu-li a Hitchcock). De cop creues la meta i et preguntes: Estic viu?
Sí, i en el cine clàssic això vol dir que probablement t'ho mereixes.


En canvi, per Massa i la seva familia, el moment d'acabar la carrera significa, com en El Padrino III (Digueu-li a Coppola), que han arribat al final de la peli i -encara que sabien des del principi que estaven destinats a morir- creuen que han esquivat la bala, que ha canviat el seu destí i sortiran victoriosos. De cop ho veuen tot vermell, és sang, i és seva. Es pregunten: Estem morts?
Sí, i en el cine clàssic això vol dir que probablement s'ho mereixen.


Perquè crec JO que això és més emocionant que el cine? (les xifres d'audiència em donen la raó) Perquè al cine saps que Al Pacino ha cobrat una pasta pel paper i de seguida ha tornat a somriure. A la realitat, o a l'estètica de la realitat, saps que la cara que fot el pare de Massa quan li expliquen el que ha passat... durarà unes quantes setmanes.

Alguns curts, d'altres breus, a la FNAC

Clic per veure'n els detalls.
Us hi esperem!

Una clau per als propers 30 anys?

La crisi econòmica mundial posa en dubte els models de tot allò que ha funcionat comercialment fins ara. Això, sumat a l'evident manca de visió de les anomenades 'indústries culturals' em fa pensar que un futur millor i més just s'amaga darrere d'iniciatives com aquesta. Serà inspiració o serà ignorància, però no puc evitar que el cor em bategui més ràpid per uns moments. Potser és una petita esperança de TENIR LA RAÓ:

No és un 'Record' més

De nou una direcció brillant oculta sota la cortina guarra de la simplicitat.

Show must go on

No em demaneu que tradueixi, perquè jo tampoc entenc la meitat de les bromes. Comprendre la posada en escena que ara veureu és ja una lliçó magistral.

Malgrat les crisis que calguin, -aquests americans- segueixen sent els propietaris de la paraula "espectacle". És absolutament impossible imaginar dos videos similars entre els candidats a la presidència de qualsevol altre país del món.





Convido a la meva -reduïda però fidel- audiència a explicar-m'ho.

Consells -obvis- de direcció (Els permisos)

Comencem aquesta sèrie de consells amb un de molt senzill:

Què hem de fer quan trobem una localització així d'espectacular per al nostre curt de ciència ficció...


...i ens deneguen els permisos de rodatge perquè espantariem els ocells de la zona en plena reproducció?

Tenint en compte que al costat hi ha una colla de militars que llencen 'petardets' com aquest quan els rota,


-malgrat ells paguin uns bons 600 milions de pessetes l'any per divertir-se- el que jo recomano és fer una breu reunió...


...i seguir a la nostra -puta- bola.

Al cap i a la fí, només som 'curtmetratgistes', ni els forestals ni moltíssim menys els ocells en reproducció s'adonaran de que estem allà. Si després et demanen explicacions dius que ho vas rodar tot en un plató amb croma.

La realitat ens torna a fotre d'hòsties

A vegades l'emoció cinematogràfica (o alguna cosa de similar) apareix en l'últim lloc on esperaríem trobar-la. Qui ens havia de dir quan van començar a proliferar els 'CallTv', els vergonyosos concursos televisius d'altes hores de la matinada (cada cop menys altes), que la ignorància i la manca de serietat crearien 'blockbusters' claríssimament classificables en gèneres.

El terror absolut:


La comèdia romàntica:


El surrealisme:


I, atenció, la ciència ficció. Val la pena veure senceres les dues parts d'aquest document per acompanyar a Maruja en el seu viatge en el temps (20 segons enrere) per discutir apassionadament amb ella mateixa.




S'accepten noves aportacions.