Rodar en vídeo és barat. Rodar en vídeo és agradable. Rodar en vídeo et permet fer infinites preses. Rodar en vídeo no és arriscat. Rodar en vídeo és irreflexiu. Rodar en vídeo aporta improvisació Rodar en vídeo... i frescor. Rodar en vídeo és ràpid. Rodar en vídeo és el futur. Rodar en vídeo és digne. 'Rodar' en vídeo està mal dit.
Rodar en cine NO (a tot).
Rodar en cine simplement MOLA, i només aquesta és la raó que ens ha ficat en la nostra espiral de bogeria. Bé que ho saben el Jesús i el Paco (el vídeo anterior i el següent, respectivament, ésclar)
Quan decideixes dedicar-te a l'audiovisual hi ha una sèrie de vectors que determinen on acabaràs. La sort, els contactes i la tenacitat en són els principals, en ordre invers.
És possible que tot depengui del temps que triguis en adonar-te que no vas enlloc. Si aguantes poc i decideixes entrar en el món laboral potser et dediques a una altra cosa, o et compres una càmera i l'amortitzes gravant bodes, bateigs i comunions.
Una mica més endavant pots cansar-te de rodar curts, entrar en una productora i dedicar-te a muntar institucionals, ajudar en rodatges... buscant un futur millor.
Si les coses et van sortint bé i no te'n canses probablement t'estabilitzis com director de publicitat, d'una sèrie o professor d'audiovisuals (per crear un exèrcit de cineastes i provocant així un panorama laboral encara més... mmm... encara més.)
I finalment estan els bojos, els bala perduda que fins als 40 estan de festival en festival intentant que algú els produeixi el primer llarg, amb l'esperança de poder deixar així la beguda i el tabac.
Segons la gent que en sap, a 'fer cine' hi arriba tothom que de veritat vol. Ergo: Fer cine vol dir ser més tossut que una mula.
Jo, després d'anar superant passos amb -com us deia- tenacitat, sort i contactes he decidit prendre'm les coses amb calma; veure com surt la història del Mecanoscrit i a partir d'això tirar cap a la publi? l'esnenyament? el cinema? estudiar més? Totes quatre possibilitats m'emocionen.
La pausa consisteix en fer cosetes originals com les que fèiem al principi. Així que uns amics em van encarregar una boda... i la vaig RODAR en Super8.
Potser al principi d'aquesta cursa penses que tu i molts altres teniu prou talent per fer cine, però que no hi ha una indústria que us faci el forat que us mereixeu. Ara, com més aprenc més penso: ni jo ni la majoria dels altres estem preparats, la cosa és molt més difícil del que semblava i queda tot per aprendre. Potser els que 'ja estan allà' no són els millors, però nosaltres encara no hem demostrat res. Humilitat.
Un altre que es troba en aquest mar de dubtes, tensions i interessos és el Francescu. El tràiler del seu 'Entre Nous' mereix ser vist... cony si ho mereix!
Que sembli 'domèstic' és a posta. Ara, crec que encara hem de trobar una millor manera de construir discursos, però hi ha molts condicionants que juguen en contra.
A veure, com puc introduir un parell de vídeos d'hòsties? Escolliu una opció:
a) S'apropa 'Guaipaut' (O algo així. Wipeout, vamos) la versió espanyola i prometent de 'Humor Amarillo' a Telecinco. Per anar fent boca, guaiteu algunes llets!
2) Se us acut millor manera de tallar amb la mossa de turno que partint-li la cara d'una forma original? Preneu exemple.
Fins ben aviat, esperem amb continguts més profunds.
Sempre m'ha provocat una barreja de ràbia i enveja que algú, intentant fer-me un favor, em recomanés les 'obres completes' d'un autor. Prou en tinc amb picar d'autors i gèneres diversos per intentar fer veure que sé alguna cosa sobre cinema per, a sobre, empassar-me les 20 pelis d'un director o les 4 temporades d'una sèrie. No m'agraden les sèries.
Que parli a aquestes alçades de 'Qué vida más triste', de Rubén Ontiveros pot no ser útil a gaire gent. Els seus capítols han tingut més espectadors cada temporada que passava i ja deu ser poca la gent que no coneix a Borja, el Josebas i companyia. Però em fa il·lusió explicar alguna cosa que entenc. Ara, si fes descobrir la sèrie a algun despistat, seria ja 'lo màxim'.
Deixe'm-ho en que parlo d'aquesta gent perquè els acaba de fitxar La Sexta (Oh Cielos, la que se'ns ve a sobre)
A vegades, una bona fotografia o un gran actor poden amagar un pèssim guió. A 'Qué vida más triste' una fotografia volgudament cutre i uns diàlegs mundans amaguen una gran realització i, sobretot, un guió brillant de dimensions enormes: concret, concís, breu, efectiu, original, atrevit, graciós. Una cortina cutre amaga el geni per fer arribar directament el missatge i l'emoció a l'espectador, sense orgull ni xuleria.
I una perla més, que no vull omplir-ho tot d'embeds.
Ara seré odiós: us en recomano les 'obres completes'. Com s'aprèn a ser tan simple?
Diuen que a 'Venga Monjas' hi ha alguna cosa de similar, jo no aconsegueixo entendre-ho, algú m'ajuda?
El primer cop que els del MovilFilmFest em van proposar de fer un curt amb un mòbil la idea no em va convèncer. Acabava d'estrenar-me amb una càmera gran, pesada, a l'espatlla i no creia que un aparell de pocs grams pogués fer el mateix de forma seriosa. I és que no es pot -ni es podrà fer- el mateix.
Després m'hi vaig animar i vaig rodar alguns curts (com aquest, aquest o aquest altre) que van funcionar bastant i que em van reportar algun premi. Vaig veure que el nivell fotogràfic de certs mòbils permetia rodar curtmetratges de ficció bastant decents. Fins i tot, la mida del telèfon el convertia en una microcàmera adaptable a objectes i punts de vista molt curiosos.
Com a exemple de fins a on pot ser brillant un curt rodat amb aquests mitjans, res millor que 'Lo siento Eme Jota', de Koldo Serra:
Però fins aquí res que no s'hagués pogut fer amb una càmera semiprofessional, és cinema gairebé clàssic. La novetat era la tecnologia, però no havíem creat un llenguatge nou per al 'cinema mòbil', si és que això existeix. Alguna cosa m'empenyia a fer un curt que NOMÉS es pogués rodar amb mòbils.
No he inventat gran cosa: el personatge passa davant d'un mirall i podem veure la pròpia càmera sense que això ens separi de la història (diègesi, en diuen). A més, el curt en sí és una vídeo-conferència, representa la gravació que el protagonista fa involuntàriament (al marge de que la història tingui més o menys gràcia). L'experiment ha passat sense pena ni glòria pel festival, però almenys em serveix per senyalar les que, jo crec, són línies per crear un 'cinema mòbil' autèntic, que no sigui un intent d'imitar el 'cinema gran' sinó que tingui una gramàtica i uns recursos propis.
I això ens porta al que ja he dit en diversos posts anteriors (1,2): hem d'aprendre molt de la realitat. Youtube està ple de documents gravats amb telèfon mòbil que tenen més interès, emoció i sobretot originalitat que qualsevol curt.
(Fantàstica planificació. Veure 00'45'')
No hauria de fer vergonya als aspirants a cineasta imitar aquests vídeos i aportar-hi el seu punt de vista creatiu, els recursos narratius del cinema, les habilitats tècniques apreses en hores caríssimes d'escola d'audiovisuals. Així s'obre un ventall de possibilitats que, crec, encara no s'han explorat bé: fals document/documental, videotrucades, vídeos gravats per error, experiències íntimes, esdeveniments on no han arribat a temps les càmeres de televisió, etc. I el més gran de tot és que ens ho podem inventar, perquè el mòbil ens dóna una estètica de veracitat i espontaneïtat que pocs mitjans conserven.
I tot el que promet, ho haurem de complir. De moment he vist un primeríssim premuntatge que ha volatilitzat uns quants problemes de rodatge i de guió, així que la lluita serà dura, però menys del que pensava.
Ara, si el que voleu és ciència ficció de la bona, mireu a sota el curtíssim 'Domingo' de Mr Vigalondo. Que aquest blog no sembli egocèntric!
Vinga, va. Fem-lo egocèntric. El Sr Satan i jo quan érem joves.
Que La hora chanante/Muchachada Nui és una obra d'art crec que no és discutible. Han reinventat el llenguatge cinematogràfic i han donat una patada a la boca a l'estructura hiperjerarquitzada i superproducciosa del cinema i la televisió. Han posat en pantalla coses i persones que fins ara tenien prohibida la celebritat o estaven relegades a l'humor cutre de Los Morancos.
I aquí entra de nou la realitat, o fragments de realitat que es poden menjar amb patates un dels millors programes de la televisió actual.
Sentint els '¿sabe usté?' i '¡está guapa! está gorda... está hermosa' se'm passa pel cap si aquest és realment un personatge real que hem tingut la sort d'escoltar per uns minuts o si al darrere hi ha un humorista del nivell dels Santi de Lucas, Carlos Areces o Joaquín Reyes. Com ja us deia l'altre dia, un dels meus somnis és reproduir amb fidelitat, credibilitat o originalitat (no acumulables) la sensació que produeixen aquests documents.
Si el cinema està molt endarrerit en aquestes imitacions de l'imprevist, el natural, la improvisació, haurà d'aprendre de qui ja n'és un expert: la publicitat. Potser perquè els diners fan exprimir la ment i treure'n les idees, el viral és la moda entre els creatius. Per a més referències consulteu altres blogs, però jo em quedo amb la campanya 'Levántate ZP' de -atenció-, la ONU.
Seguirem investigant i intentant fotre d'hòsties a la realitat. Properament parlaré d'algú que ja ho ha aconseguit en certa manera, la gent del MovilFilmFest. I, fins i tot abans, el tràiler del 'totalment-oposat' a nivell econòmic i ideològic 'Mecanoscrit 2.1'.
T'encarreguen 'reportar' tot allò que passa en una peli i, per tant, estàs currant en una peli (!). Malgrat no tenir-hi un paper imprescindible, fas la teva pròpia 'obreta' amb llibertat i criteri. I el més bonic de tot és que si el decorat es crema, un actor es mor, cau el diluvi universal, s'acaba el pressupost, es foten d'hòsties el director i l'operador de càmera o apareix un ovni que interromp el rodatge, tu -enlloc d'estressar-te, córrer, fer trucades i plorar desconsolat com els altres- segueixes gravant perquè la teva obra no està fent res més que créixer de forma exponencial.
Casos n'hi ha molts, potser per proximitat (docs van succeir al meravellós desert militaritzat de Bardenas Reales, Navarra, on també les he passat jo putes fent la meva superproducció... tràiler espectacular en breu, us ho juro) els meus preferits són els de 'The man who killed Don Quixote' de Terry Gilliam i 'Atolladero' d'Óscar Aibar.
En el primer cas, el soroll dels avions va impedir que es gravés l'àudio, una tempesta es va carregar els decorats i Jean Rochefort (Don Quixot) va patir una lesió a l'esquena que li va impedir de muntar a cavall per sempre més. El rodatge, doncs, va durar 4 dies i es van llençar a les escombraries 32 milions de dòlars, si no recordo malament. Per sort, però, Gilliam havia encarregat a Keith Fulton i Louis Pepe un 'making of', el qual, davant el desastre de la pel·lícula, s'ha convertit en un gran testimoni i una obra d'èxit. Si voleu aprendre cine, mireu-la: 'Lost in la Mancha'.
L'altre cas és més greu. El pressupost de l'Óscar Aibar era el d'una òpera prima del cinema espanyol. Potser per això ningú va gravar com s'inundava el desert durant mesos, com s'acabaven tots els diners, com els F16 bombardejaven per error el camió de la benzina, com l'Iggy Pop gairebé tornava a caure en les drogues, com moria un dels actors i com, tot i això, s'acabava una pel·lícula que encara no he vist però que promet ser esperpèntica. Aibar, per sort, ha volgut relatar 15 anys després les seves desgràcies en el llibre 'Making Of', un pèl exagerat però molt emocionant, intel·ligent i instructiu.
A què vé tot això? Doncs a que us presento el 'Making of' d'una pel·lícula que no veurà la llum tal com va ser concebuda. Us explico. Seat encarrega, per al llançament del nou Ibiza, una pel·lícula al director Toni Verdaguer. S'escriu un guió amb tres finals, s'aprova un pressupost, es roda i es monta. Un cop muntat, peixos grossos de Seat decideixen que la idea que havien firmat no els hi agrada tant i proposen tallar part del metratge i donar menys difusió a la història. Jo em trobo enmig de tot això perquè m'encarreguen el 'com es va fer' d'aquest rodatge, que en el fons és un anunci més del cotxe i que en principi havia de tenir una difusió similar a la pel·lícula. En fi, em conformo amb que hagi quedat bé i haver-ho cobrat, que no passa tant sovint... és bonic (?).
Aquests dies busco feina. No tinc cap encàrrec en perspectiva així que, mentre acabo de muntar una boda (havia de tastar l'apassionant món dels vídeos de boda tard o d'hora), escric un guió sobre l'ansietat per a un suculent concurs i descobreixo què puc fer aquest estiu sense ni un duro, he recopilat els millors planos del que he rodat en els últims quatre anys i demà em presentaré a la primera productora on m'agradaria currar.
La qüestió és que, repassant, he descobert (o redescobert) què és el que m'agrada i perquè faig cine. I tot gira al voltant d'un realisme poètic (si us avorriu salteu directament als vídeos, us desavorrireu). Està de puta mare poder rodar un curt en 35 mil·límetres i amb tràvellings per tot arreu, però si aconsegueixes captar la mirada perduda cap al cel d'una senyora que passava per allà tens un dels millors planos de la peli sense tràvellins ni hòsties que crein l'emoció que buscaves.
Adoro la gent equivocant-se, la gent adonant-se de que l'estan gravant, els reflexos involuntaris a la càmera, el material rodat sense voler, i per sobre de tot -i espero que això us faci entendre part de l'esperit d'aquest blog- adoro les hòsties.
Les hòsties són l'essència del vídeo-realitat, és alguna cosa que no vols que passi, però que si passa vols tenir una càmera encesa. Les dues primeres poden fer mal fins i tot a la vista, però a la tercera tothom queda hipnotitzat pel seu poder, jo no diria còmic, sinó èpic. Els protagonistes s'han fet, segur, contusions i ferides serioses, però si saben la fascinació que tanta gent ha sentit en veure'ls a Youtube potser els hi fa una mica menys de mal. Vaja, que ens passem 6 anys estudiant i ens gastem 20.000 euros en un curt, perquè arribi un pringat amb un càmera domèstica i gravi l'esdeveniment (o l'hòstia) del segle... sense voler.
Al costat contrari tenim els volguts herois, gent que ha pitjat el [rec] per fer una barbaritat i ha tingut la potra o l'habilitat de no matar-se. Per sobre de bombers que baixen gats dels arbres i gent que se supera a sí mateixa corrent una marató, jo voldria ser com aquests: o l'èpica en vídeo o la mort. Falten collons.
Potser el gènere intermig són els vídeos de skate. Ells es graven intentant fer el truc de la seva vida mentre volen sobre 25 graons de formigó, però si fallen i es trenquen les dents, millor. Més èpica i més visites.
La meva inquietud és: si ens volem dedicar al cinema i volem arribar a aquest nivell d'expressivitat en les nostres imatges, què collons podem fer per apropar-nos a l'emoció del vídeo imprevist? Falsos documents/documentals? Hi seguirem treballant.
