Aquests dies busco feina. No tinc cap encàrrec en perspectiva així que, mentre acabo de muntar una boda (havia de tastar l'apassionant món dels vídeos de boda tard o d'hora), escric un guió sobre l'ansietat per a un suculent concurs i descobreixo què puc fer aquest estiu sense ni un duro, he recopilat els millors planos del que he rodat en els últims quatre anys i demà em presentaré a la primera productora on m'agradaria currar.
La qüestió és que, repassant, he descobert (o redescobert) què és el que m'agrada i perquè faig cine. I tot gira al voltant d'un realisme poètic (si us avorriu salteu directament als vídeos, us desavorrireu). Està de puta mare poder rodar un curt en 35 mil·límetres i amb tràvellings per tot arreu, però si aconsegueixes captar la mirada perduda cap al cel d'una senyora que passava per allà tens un dels millors planos de la peli sense tràvellins ni hòsties que crein l'emoció que buscaves.
Adoro la gent equivocant-se, la gent adonant-se de que l'estan gravant, els reflexos involuntaris a la càmera, el material rodat sense voler, i per sobre de tot -i espero que això us faci entendre part de l'esperit d'aquest blog- adoro les hòsties.
Les hòsties són l'essència del vídeo-realitat, és alguna cosa que no vols que passi, però que si passa vols tenir una càmera encesa. Les dues primeres poden fer mal fins i tot a la vista, però a la tercera tothom queda hipnotitzat pel seu poder, jo no diria còmic, sinó èpic. Els protagonistes s'han fet, segur, contusions i ferides serioses, però si saben la fascinació que tanta gent ha sentit en veure'ls a Youtube potser els hi fa una mica menys de mal. Vaja, que ens passem 6 anys estudiant i ens gastem 20.000 euros en un curt, perquè arribi un pringat amb un càmera domèstica i gravi l'esdeveniment (o l'hòstia) del segle... sense voler.
Al costat contrari tenim els volguts herois, gent que ha pitjat el [rec] per fer una barbaritat i ha tingut la potra o l'habilitat de no matar-se. Per sobre de bombers que baixen gats dels arbres i gent que se supera a sí mateixa corrent una marató, jo voldria ser com aquests: o l'èpica en vídeo o la mort. Falten collons.
Potser el gènere intermig són els vídeos de skate. Ells es graven intentant fer el truc de la seva vida mentre volen sobre 25 graons de formigó, però si fallen i es trenquen les dents, millor. Més èpica i més visites.
La meva inquietud és: si ens volem dedicar al cinema i volem arribar a aquest nivell d'expressivitat en les nostres imatges, què collons podem fer per apropar-nos a l'emoció del vídeo imprevist? Falsos documents/documentals? Hi seguirem treballant.
La qüestió és que, repassant, he descobert (o redescobert) què és el que m'agrada i perquè faig cine. I tot gira al voltant d'un realisme poètic (si us avorriu salteu directament als vídeos, us desavorrireu). Està de puta mare poder rodar un curt en 35 mil·límetres i amb tràvellings per tot arreu, però si aconsegueixes captar la mirada perduda cap al cel d'una senyora que passava per allà tens un dels millors planos de la peli sense tràvellins ni hòsties que crein l'emoció que buscaves.
Adoro la gent equivocant-se, la gent adonant-se de que l'estan gravant, els reflexos involuntaris a la càmera, el material rodat sense voler, i per sobre de tot -i espero que això us faci entendre part de l'esperit d'aquest blog- adoro les hòsties.
Les hòsties són l'essència del vídeo-realitat, és alguna cosa que no vols que passi, però que si passa vols tenir una càmera encesa. Les dues primeres poden fer mal fins i tot a la vista, però a la tercera tothom queda hipnotitzat pel seu poder, jo no diria còmic, sinó èpic. Els protagonistes s'han fet, segur, contusions i ferides serioses, però si saben la fascinació que tanta gent ha sentit en veure'ls a Youtube potser els hi fa una mica menys de mal. Vaja, que ens passem 6 anys estudiant i ens gastem 20.000 euros en un curt, perquè arribi un pringat amb un càmera domèstica i gravi l'esdeveniment (o l'hòstia) del segle... sense voler.
Al costat contrari tenim els volguts herois, gent que ha pitjat el [rec] per fer una barbaritat i ha tingut la potra o l'habilitat de no matar-se. Per sobre de bombers que baixen gats dels arbres i gent que se supera a sí mateixa corrent una marató, jo voldria ser com aquests: o l'èpica en vídeo o la mort. Falten collons.
Potser el gènere intermig són els vídeos de skate. Ells es graven intentant fer el truc de la seva vida mentre volen sobre 25 graons de formigó, però si fallen i es trenquen les dents, millor. Més èpica i més visites.
La meva inquietud és: si ens volem dedicar al cinema i volem arribar a aquest nivell d'expressivitat en les nostres imatges, què collons podem fer per apropar-nos a l'emoció del vídeo imprevist? Falsos documents/documentals? Hi seguirem treballant.
Quina sorpresa! i què bé que facis un blog nou sobre cine i les teves mogudes, que feia molt que no sabia res de tu.
ResponEliminaJa t'he afegit als feeds, t'aniré seguint ;)