El primer cop que els del MovilFilmFest em van proposar de fer un curt amb un mòbil la idea no em va convèncer. Acabava d'estrenar-me amb una càmera gran, pesada, a l'espatlla i no creia que un aparell de pocs grams pogués fer el mateix de forma seriosa. I és que no es pot -ni es podrà fer- el mateix.
Després m'hi vaig animar i vaig rodar alguns curts (com aquest, aquest o aquest altre) que van funcionar bastant i que em van reportar algun premi. Vaig veure que el nivell fotogràfic de certs mòbils permetia rodar curtmetratges de ficció bastant decents. Fins i tot, la mida del telèfon el convertia en una microcàmera adaptable a objectes i punts de vista molt curiosos.
Com a exemple de fins a on pot ser brillant un curt rodat amb aquests mitjans, res millor que 'Lo siento Eme Jota', de Koldo Serra:
O els molt recomanables 'Cambiar el mundo' de Nacho Vigalondo i 'El amor existe porque el tiempo se agota', de Daniel Sánchez Arévalo (Per cert, us recorda alguna altra cosa? Us juro que és casualitat... MOLTA CASUALITAT).
Però fins aquí res que no s'hagués pogut fer amb una càmera semiprofessional, és cinema gairebé clàssic. La novetat era la tecnologia, però no havíem creat un llenguatge nou per al 'cinema mòbil', si és que això existeix. Alguna cosa m'empenyia a fer un curt que NOMÉS es pogués rodar amb mòbils.
No he inventat gran cosa: el personatge passa davant d'un mirall i podem veure la pròpia càmera sense que això ens separi de la història (diègesi, en diuen). A més, el curt en sí és una vídeo-conferència, representa la gravació que el protagonista fa involuntàriament (al marge de que la història tingui més o menys gràcia). L'experiment ha passat sense pena ni glòria pel festival, però almenys em serveix per senyalar les que, jo crec, són línies per crear un 'cinema mòbil' autèntic, que no sigui un intent d'imitar el 'cinema gran' sinó que tingui una gramàtica i uns recursos propis.
I això ens porta al que ja he dit en diversos posts anteriors (1,2): hem d'aprendre molt de la realitat. Youtube està ple de documents gravats amb telèfon mòbil que tenen més interès, emoció i sobretot originalitat que qualsevol curt.
(Fantàstica planificació. Veure 00'45'')
No hauria de fer vergonya als aspirants a cineasta imitar aquests vídeos i aportar-hi el seu punt de vista creatiu, els recursos narratius del cinema, les habilitats tècniques apreses en hores caríssimes d'escola d'audiovisuals. Així s'obre un ventall de possibilitats que, crec, encara no s'han explorat bé: fals document/documental, videotrucades, vídeos gravats per error, experiències íntimes, esdeveniments on no han arribat a temps les càmeres de televisió, etc. I el més gran de tot és que ens ho podem inventar, perquè el mòbil ens dóna una estètica de veracitat i espontaneïtat que pocs mitjans conserven.
No seria maco?
Després m'hi vaig animar i vaig rodar alguns curts (com aquest, aquest o aquest altre) que van funcionar bastant i que em van reportar algun premi. Vaig veure que el nivell fotogràfic de certs mòbils permetia rodar curtmetratges de ficció bastant decents. Fins i tot, la mida del telèfon el convertia en una microcàmera adaptable a objectes i punts de vista molt curiosos.
Com a exemple de fins a on pot ser brillant un curt rodat amb aquests mitjans, res millor que 'Lo siento Eme Jota', de Koldo Serra:
O els molt recomanables 'Cambiar el mundo' de Nacho Vigalondo i 'El amor existe porque el tiempo se agota', de Daniel Sánchez Arévalo (Per cert, us recorda alguna altra cosa? Us juro que és casualitat... MOLTA CASUALITAT).
Però fins aquí res que no s'hagués pogut fer amb una càmera semiprofessional, és cinema gairebé clàssic. La novetat era la tecnologia, però no havíem creat un llenguatge nou per al 'cinema mòbil', si és que això existeix. Alguna cosa m'empenyia a fer un curt que NOMÉS es pogués rodar amb mòbils.
No he inventat gran cosa: el personatge passa davant d'un mirall i podem veure la pròpia càmera sense que això ens separi de la història (diègesi, en diuen). A més, el curt en sí és una vídeo-conferència, representa la gravació que el protagonista fa involuntàriament (al marge de que la història tingui més o menys gràcia). L'experiment ha passat sense pena ni glòria pel festival, però almenys em serveix per senyalar les que, jo crec, són línies per crear un 'cinema mòbil' autèntic, que no sigui un intent d'imitar el 'cinema gran' sinó que tingui una gramàtica i uns recursos propis.
I això ens porta al que ja he dit en diversos posts anteriors (1,2): hem d'aprendre molt de la realitat. Youtube està ple de documents gravats amb telèfon mòbil que tenen més interès, emoció i sobretot originalitat que qualsevol curt.
(Fantàstica planificació. Veure 00'45'')
No hauria de fer vergonya als aspirants a cineasta imitar aquests vídeos i aportar-hi el seu punt de vista creatiu, els recursos narratius del cinema, les habilitats tècniques apreses en hores caríssimes d'escola d'audiovisuals. Així s'obre un ventall de possibilitats que, crec, encara no s'han explorat bé: fals document/documental, videotrucades, vídeos gravats per error, experiències íntimes, esdeveniments on no han arribat a temps les càmeres de televisió, etc. I el més gran de tot és que ens ho podem inventar, perquè el mòbil ens dóna una estètica de veracitat i espontaneïtat que pocs mitjans conserven.
No seria maco?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada