Just en un moment en què el pessimisme s'apodera de la part del cervell que dedico al futur (la crisi, que fins fa poc em feia gràcia, em nega un ofici i els projectes oberts no s'acaben mai), un dels nostres curts que més m'agrada i que menys reconeixement ha tingut se'n va per sorpresa a un festi... DE NOU UN FESTI!
És un de petit, però sovint son els més acollidors. Concretament, el Festival Mira'm de curts en Valencià (sí, ja ens entenem) a Sueca ha seleccionat el nostre 'Lies? - Snuff Movies'. Serà aquest divendres. Si podem ens hi acostarem, esclar.
Quan Juan Marsé va entregar, com a membre del jurat, el Premio Planeta a Maria de la Pau Janer, indignat amb la qualitat de les obres presentades va estampar un No te confundas. A mí me interesa la literatura y a vosotros la vida literaria.
Jo no sé què és el que m'interessa. Bé, si que ho sé, però a vosaltres us deu importar poc. Sé que quan em vaig 'apuntar' a fer cine, ho vaig fer per coses com anar a rodar amb la furgoneta més merdosa a l'oest de Saragossa. Sé que morir de calor i de riure va servir per alguna cosa... no sé exactament quina, però per alguna. O potser sí que ho sé?
I sé que, per nosaltres, el cine sense 'vida cinematogràfica' no tindria massa sentit.
Ja fa un parell d'anys que qualsevol empresa/producte/campanya que aspiri al gran públic somia amb deixar anar un 'viral' de baixíssim pressupost a Internet i, així, provocar un efecte en cadena que solucioni tots els maldecaps del màrqueting. Per mi, els paradigmes són el 'Amo a Laura' de la MTV i el 'Levántate ZP' de la ONU (Toma!), tots dos ideats per Tiempo BBDO.
Què passa quan tothom fa virals? Que òbviament passen desapercebuts, el públic aprèn la lliçó i ara és difícil caure-hi. Potser un exemple és aquest 'Dedo de Colón' en què he participat com a actor (Perquè no hi surto? Problemes d'actor).
Apareix el ja clàssic problema de la saturació publicitària: ningú ens fa cas, no destaquem. I a problemes clàssics solucions clàssiques. Fem un viral amb una fresca ensenyant mig pit i problema solucionat.
Si a més aconseguim que la tia sembli llesta i que no es noti que llegeix un guió... (M'estic enamorant?)
Un exemple més:
Però, què venen aquests virals? Al seu darrere hi ha molta més feina i gent de la que sembla... que no treballaran gratis!
La segona noia, de moment, ven DVDs, espai publicitari i s'està llaurant una carrera com a presentadora.
La primera, en canvi, forma part d'un entramat major. Estan creant una curiosa xarxa social (cal recordar que el creador de Facebook és un dels homes més rics del món?) que, a part d'espai publicitari, és una base d'informació inesgotable per a qualsevol ambició empresarial en un futur proper.
I no només pits, els molt c****ns exploten de meravella una altra estratègia recurrent: les teories de l'apocalipsi.
Rodar en vídeo és barat. Rodar en vídeo és agradable. Rodar en vídeo et permet fer infinites preses. Rodar en vídeo no és arriscat. Rodar en vídeo és irreflexiu. Rodar en vídeo aporta improvisació Rodar en vídeo... i frescor. Rodar en vídeo és ràpid. Rodar en vídeo és el futur. Rodar en vídeo és digne. 'Rodar' en vídeo està mal dit.
Rodar en cine NO (a tot).
Rodar en cine simplement MOLA, i només aquesta és la raó que ens ha ficat en la nostra espiral de bogeria. Bé que ho saben el Jesús i el Paco (el vídeo anterior i el següent, respectivament, ésclar)
Quan decideixes dedicar-te a l'audiovisual hi ha una sèrie de vectors que determinen on acabaràs. La sort, els contactes i la tenacitat en són els principals, en ordre invers.
És possible que tot depengui del temps que triguis en adonar-te que no vas enlloc. Si aguantes poc i decideixes entrar en el món laboral potser et dediques a una altra cosa, o et compres una càmera i l'amortitzes gravant bodes, bateigs i comunions.
Una mica més endavant pots cansar-te de rodar curts, entrar en una productora i dedicar-te a muntar institucionals, ajudar en rodatges... buscant un futur millor.
Si les coses et van sortint bé i no te'n canses probablement t'estabilitzis com director de publicitat, d'una sèrie o professor d'audiovisuals (per crear un exèrcit de cineastes i provocant així un panorama laboral encara més... mmm... encara més.)
I finalment estan els bojos, els bala perduda que fins als 40 estan de festival en festival intentant que algú els produeixi el primer llarg, amb l'esperança de poder deixar així la beguda i el tabac.
Segons la gent que en sap, a 'fer cine' hi arriba tothom que de veritat vol. Ergo: Fer cine vol dir ser més tossut que una mula.
Jo, després d'anar superant passos amb -com us deia- tenacitat, sort i contactes he decidit prendre'm les coses amb calma; veure com surt la història del Mecanoscrit i a partir d'això tirar cap a la publi? l'esnenyament? el cinema? estudiar més? Totes quatre possibilitats m'emocionen.
La pausa consisteix en fer cosetes originals com les que fèiem al principi. Així que uns amics em van encarregar una boda... i la vaig RODAR en Super8.
Potser al principi d'aquesta cursa penses que tu i molts altres teniu prou talent per fer cine, però que no hi ha una indústria que us faci el forat que us mereixeu. Ara, com més aprenc més penso: ni jo ni la majoria dels altres estem preparats, la cosa és molt més difícil del que semblava i queda tot per aprendre. Potser els que 'ja estan allà' no són els millors, però nosaltres encara no hem demostrat res. Humilitat.
Un altre que es troba en aquest mar de dubtes, tensions i interessos és el Francescu. El tràiler del seu 'Entre Nous' mereix ser vist... cony si ho mereix!
Que sembli 'domèstic' és a posta. Ara, crec que encara hem de trobar una millor manera de construir discursos, però hi ha molts condicionants que juguen en contra.
A veure, com puc introduir un parell de vídeos d'hòsties? Escolliu una opció:
a) S'apropa 'Guaipaut' (O algo així. Wipeout, vamos) la versió espanyola i prometent de 'Humor Amarillo' a Telecinco. Per anar fent boca, guaiteu algunes llets!
2) Se us acut millor manera de tallar amb la mossa de turno que partint-li la cara d'una forma original? Preneu exemple.
Fins ben aviat, esperem amb continguts més profunds.
Sempre m'ha provocat una barreja de ràbia i enveja que algú, intentant fer-me un favor, em recomanés les 'obres completes' d'un autor. Prou en tinc amb picar d'autors i gèneres diversos per intentar fer veure que sé alguna cosa sobre cinema per, a sobre, empassar-me les 20 pelis d'un director o les 4 temporades d'una sèrie. No m'agraden les sèries.
Que parli a aquestes alçades de 'Qué vida más triste', de Rubén Ontiveros pot no ser útil a gaire gent. Els seus capítols han tingut més espectadors cada temporada que passava i ja deu ser poca la gent que no coneix a Borja, el Josebas i companyia. Però em fa il·lusió explicar alguna cosa que entenc. Ara, si fes descobrir la sèrie a algun despistat, seria ja 'lo màxim'.
Deixe'm-ho en que parlo d'aquesta gent perquè els acaba de fitxar La Sexta (Oh Cielos, la que se'ns ve a sobre)
A vegades, una bona fotografia o un gran actor poden amagar un pèssim guió. A 'Qué vida más triste' una fotografia volgudament cutre i uns diàlegs mundans amaguen una gran realització i, sobretot, un guió brillant de dimensions enormes: concret, concís, breu, efectiu, original, atrevit, graciós. Una cortina cutre amaga el geni per fer arribar directament el missatge i l'emoció a l'espectador, sense orgull ni xuleria.
I una perla més, que no vull omplir-ho tot d'embeds.
Ara seré odiós: us en recomano les 'obres completes'. Com s'aprèn a ser tan simple?
Diuen que a 'Venga Monjas' hi ha alguna cosa de similar, jo no aconsegueixo entendre-ho, algú m'ajuda?
El primer cop que els del MovilFilmFest em van proposar de fer un curt amb un mòbil la idea no em va convèncer. Acabava d'estrenar-me amb una càmera gran, pesada, a l'espatlla i no creia que un aparell de pocs grams pogués fer el mateix de forma seriosa. I és que no es pot -ni es podrà fer- el mateix.
Després m'hi vaig animar i vaig rodar alguns curts (com aquest, aquest o aquest altre) que van funcionar bastant i que em van reportar algun premi. Vaig veure que el nivell fotogràfic de certs mòbils permetia rodar curtmetratges de ficció bastant decents. Fins i tot, la mida del telèfon el convertia en una microcàmera adaptable a objectes i punts de vista molt curiosos.
Com a exemple de fins a on pot ser brillant un curt rodat amb aquests mitjans, res millor que 'Lo siento Eme Jota', de Koldo Serra:
Però fins aquí res que no s'hagués pogut fer amb una càmera semiprofessional, és cinema gairebé clàssic. La novetat era la tecnologia, però no havíem creat un llenguatge nou per al 'cinema mòbil', si és que això existeix. Alguna cosa m'empenyia a fer un curt que NOMÉS es pogués rodar amb mòbils.
No he inventat gran cosa: el personatge passa davant d'un mirall i podem veure la pròpia càmera sense que això ens separi de la història (diègesi, en diuen). A més, el curt en sí és una vídeo-conferència, representa la gravació que el protagonista fa involuntàriament (al marge de que la història tingui més o menys gràcia). L'experiment ha passat sense pena ni glòria pel festival, però almenys em serveix per senyalar les que, jo crec, són línies per crear un 'cinema mòbil' autèntic, que no sigui un intent d'imitar el 'cinema gran' sinó que tingui una gramàtica i uns recursos propis.
I això ens porta al que ja he dit en diversos posts anteriors (1,2): hem d'aprendre molt de la realitat. Youtube està ple de documents gravats amb telèfon mòbil que tenen més interès, emoció i sobretot originalitat que qualsevol curt.
(Fantàstica planificació. Veure 00'45'')
No hauria de fer vergonya als aspirants a cineasta imitar aquests vídeos i aportar-hi el seu punt de vista creatiu, els recursos narratius del cinema, les habilitats tècniques apreses en hores caríssimes d'escola d'audiovisuals. Així s'obre un ventall de possibilitats que, crec, encara no s'han explorat bé: fals document/documental, videotrucades, vídeos gravats per error, experiències íntimes, esdeveniments on no han arribat a temps les càmeres de televisió, etc. I el més gran de tot és que ens ho podem inventar, perquè el mòbil ens dóna una estètica de veracitat i espontaneïtat que pocs mitjans conserven.
I tot el que promet, ho haurem de complir. De moment he vist un primeríssim premuntatge que ha volatilitzat uns quants problemes de rodatge i de guió, així que la lluita serà dura, però menys del que pensava.
Ara, si el que voleu és ciència ficció de la bona, mireu a sota el curtíssim 'Domingo' de Mr Vigalondo. Que aquest blog no sembli egocèntric!
Vinga, va. Fem-lo egocèntric. El Sr Satan i jo quan érem joves.
