Construcció dramàtica portada al límit i executada amb una precisió i enginy pocs cops vistos.
Des del punt de vista de Hamilton (aquí el director no decideix amb quin personatge empatitzes, ho decideixes tu. Mola, no?) la volta final d'aquest mundial i concretament la 'pàjara' de Timo Glock és la biblia que, malgrat tu no ho sabessis, estava a la teva butxaca i t'ha salvat la vida quan el teu rival ha aconseguit, per fi, disparar-te al cor (És Los 39 escalones, digueu-li a Hitchcock). De cop creues la meta i et preguntes: Estic viu?
Sí, i en el cine clàssic això vol dir que probablement t'ho mereixes.
En canvi, per Massa i la seva familia, el moment d'acabar la carrera significa, com en El Padrino III (Digueu-li a Coppola), que han arribat al final de la peli i -encara que sabien des del principi que estaven destinats a morir- creuen que han esquivat la bala, que ha canviat el seu destí i sortiran victoriosos. De cop ho veuen tot vermell, és sang, i és seva. Es pregunten: Estem morts?
Sí, i en el cine clàssic això vol dir que probablement s'ho mereixen.
Perquè crec JO que això és més emocionant que el cine? (les xifres d'audiència em donen la raó) Perquè al cine saps que Al Pacino ha cobrat una pasta pel paper i de seguida ha tornat a somriure. A la realitat, o a l'estètica de la realitat, saps que la cara que fot el pare de Massa quan li expliquen el que ha passat... durarà unes quantes setmanes.
jaja, ole, no ho havia vist jo...
ResponEliminadéu ni do!
segueix així juan!
Impressionant composició de la realitat i el cine. Boníssima interpretació dels fets.
ResponEliminaDir-te només que sí, la realitat sempre és més excitant i sempre serà més pura que la ficció.
Una abraçada amic!
Merci als dos. Més realitat en el seguent post! (Perquè em voldré jo dedicar a la ficció?)
ResponEliminaPoder perquè en la ficció ens convertim en els creadors d'una nova realitat? Una realitat totalment manipulable com un tros de plastilina.
ResponElimina