Si Algú decideix estudiar CINEMA -o audiovisuals- probablement sigui perquè li agrada el CINEMA -o l'audiovisual, sigui el que sigui això-. Llavors la gent el felicita, perquè tè mèrit això de voler ser artista (té mèrit VOLER alguna cosa?). I a la universitat comencen a parlar-li d'història de l'art, de comunicació, d'avantguardes. I va al poble i diuen: "Ja ha arribat l'artista".
Us heu fixat que almenys el 90% de les peces que es presenten als festivals populars de cine s'assemblen més al videoart que al cinema si és que s'assemblen a alguna cosa? La meva teoria és que aquest Algú del que parlàvem ha perdut la concepció del que és el CINEMA i l'han acabat convencent de que el que ha de fer és... art: la paranoia personal, que si sou del 'mundillo' coneixereu. Ha oblidat que el que li agrada no és el videoart (la prova, que no va a les galeries a veure'l, ni tansols li agrada el 'videoart' que fan... els seus companys de classe) sino el CINEMA: documental, ficció o els gèneres intermitjos.
Què diuen llavors a la universitat? No són totes iguals. Però en general, que la creativitat està per sobre de les convencions, que molts ànims, que la intenció és el que compta, que la comunicació consta d'emissors i receptors, que diagrames de Maslow i polles en vinagre.
Per tant, el nostre Algú ha passat quatre -si tot va bé, que tampoc té massa mèrit- anys de la seva vida intentant formar el seu cervell per acabar sortint al món real i laboral -o més aviat no-laboral-, fotre's dues o tres osties i així, del cop, recordar què és el que volia fer amb la seva vida.
(Aquí el nostre curt del DiBa, festival amb 90% de 'pseudovideoart', una mica més arregladet del que el vam presentar.)
Us heu fixat que almenys el 90% de les peces que es presenten als festivals populars de cine s'assemblen més al videoart que al cinema si és que s'assemblen a alguna cosa? La meva teoria és que aquest Algú del que parlàvem ha perdut la concepció del que és el CINEMA i l'han acabat convencent de que el que ha de fer és... art: la paranoia personal, que si sou del 'mundillo' coneixereu. Ha oblidat que el que li agrada no és el videoart (la prova, que no va a les galeries a veure'l, ni tansols li agrada el 'videoart' que fan... els seus companys de classe) sino el CINEMA: documental, ficció o els gèneres intermitjos.
Què diuen llavors a la universitat? No són totes iguals. Però en general, que la creativitat està per sobre de les convencions, que molts ànims, que la intenció és el que compta, que la comunicació consta d'emissors i receptors, que diagrames de Maslow i polles en vinagre.
Per tant, el nostre Algú ha passat quatre -si tot va bé, que tampoc té massa mèrit- anys de la seva vida intentant formar el seu cervell per acabar sortint al món real i laboral -o més aviat no-laboral-, fotre's dues o tres osties i així, del cop, recordar què és el que volia fer amb la seva vida.
(Aquí el nostre curt del DiBa, festival amb 90% de 'pseudovideoart', una mica més arregladet del que el vam presentar.)
amen.
ResponEliminare-amen.
ResponEliminaEn el meu cas no és el cinema, primer va ser la publi i ara la fotografia...i la veritat és que a les escoles et fan un recargolament de cap que surts més empanat que abans d'entrar-hi. Tot i que he de dir, que alguna cosa, encara que sigui poc, també en treus.
En treus alguna cosa si t'espaviles i et busques la vida. Però per buscar-te la vida no cal pagar 7.000 euros a l'any, i no és el que s'espera d'una formació universitària.
ResponEliminaL'exemple és aplastant... no puc dir res més que estic d'acord.
ResponElimina