Els que em coneixeu una mica sabeu que últimament no tinc gaire feina.
Els que em coneixeu una mica més sabeu que això és totalment fals. Sóc el 'negre' oficial d'Aficionado Profesional. Així que el meu any audiovisual es tanca amb aquest resum, que no firmo ;).
Això sí, aquests dies hem ('he', perquè enganyar-me, estic sol) avançat molt en el muntatge efectiu -i sobretot moral- del Mecanoscrit. Els pocs que l'han vist diuen que funciona.
Feliç i pròsper 2009 a tots, sigui quin sigui el significat d'això.
... i l'Ajuntament s'esforça en demostrar-ho amb la seva gràcia habitual.
El que no sé exactament és si això és ecològic. De totes formes, gran iniciativa. Es d'aquelles idees simples que tens davant dels nassos i només quan les veus t'adones de que són brillants i precioses. Vaja, que s'ha esptllat un semàfor.
Ah, en la meva lluita per fer universal la cultura us enganxo un vídeo que no haurieu de desconèixer el pròxim cop que estigueu amb algú i no sapigueu què dir.
Crec recordar que Salvador Dalí, després d'haver estat empresonat, va dir que voldria viure sempre a la presó perquè és el millor lloc per crear.
Sigui un deliri dels seus o una frase fruit de la meva mala memòria, el que jo interpreto és que els problemes i les limitacions estimulen la imaginació i provoquen l'art, tot el contrari que la llibertat.
El personatge Harry Lime a "El tercer hombre" diu: "En Italia durante 30 años de dominio Borgia tuvieron guerra, terror, asesinatos y baños de sangre, pero produjeron a Michelangelo, da Vinci y el Renacimiento. En Suiza tuvieron 500 años de democracia y paz y ¿qué produjeron? El reloj de cuco."
El que vull dir amb tota aquesta filosofia barata és que una obra és, en el fons, una conseqüència de les seves limitacions. Sobretot si enlloc de queixar-te, curres com un matat. Jo no sabria què fer amb un pressupost il·limitat, o sense una data d'entrega (Em rebenta no saber quan -collons- estrenarem el Mecanoscrit?).
La nostra gran limitació va ser el temps, que tot ho dóna i tot ho treu. Per molta preproducció que portéssim a sobre, haver de rodar el curt en menys de quatre dies va assassinar una tercera part dels planos. Una llàstima? No, el resultat final serà probablement més elegant i ens estalviem seqüències innecessàriament explicatives com la que -gràcies al 'story' que va dibuixar el Manu en temps récord- podem veure aquí.
I parlant del 'Mecanoscrit v2.1', algunes de notícies: Una, m'han insinuat que l'enorme 'making of' que prepara el Pablo Sola està gairebé a punt. Dues, he descobert una espècie de precrònica de l'Elisenda Soriguera que m'ha fet bastanta il·lusió. I tres, sen's ha anat l'olla i amb els trossos de pel·lícula que ens van sobrar, aquest cap de setmana rodarem paisatges i terres. Sí, amics, demà me'n torno al desert!
Aquesta pobre imitació de Jackass, però, no té cap intenció audiovisual. L'interessant és el que va passar després.
La Guàrdia Urbana ens estava vigilant i va venir a demanar-nos la documentació, es van apuntar les nostres dades i van insinuar que no ens multarien. Ja veus, per saltar sobre un arbust, com si no haguéssim fet impunement coses molt pitjors (pura enveja que ténen). Ja ho confirmaré.
Baixa, cau, s'estampa contra el terra 'Fotogramas en Corto'. Un festival referent a Espanya per aconseguir la màxima difusió dels curtmetratges (abans de la massificació de youtube). També per premiar gairebé sempre els curtmetratges de directors ja consagrats, enlloc de les obres més innovadores.
No he llegit la notícia a cap diari ni blog, però em sembla prou important per al sector: efectivamente internet canvia les coses. M'han dit que la causa és la retirada del patrocinador, però alguns sabreu que l'any passat ja van deixar d'editar aquell famós DVD de tots els anys. Només van distribuir els curts per internet (amb infinits problemes tècnics, per cert), cosa que es pot fer amb o sense festival. Alguns detalls em van fer sospitar llavors que la retirada del DVD es devia a algun conflicte de drets d'autor: que un d'aquests directors o productors estel·lars que es posen a fer curts no permetés que el seu contingut es distribuís pel món sense rebre'n ell una contrapartida important. Ara penso que potser es tractava, simplement, d'un problema de rendiment econòmic. Però no ho sé.
L'altre, el que puja, és el notodofilmfest. Aquest és pioner en la utilització d'internet en el món del curt. Malgrat apostar per la innovació, l'any passat va aixecar una gran polèmica en donar el primer premi al curt 'Cómo está el mundo, Fermín' (es rumoreja que per obsessió de Bigas Luna). Una autèntica manca de ritme, estructura, tò, estil, evolució, estètica, emoció, originalitat...
...una puta merda.
La forma de demanar perdó del festival és posant al front del jurat d'aquest any a un dels millors curtmetratgistes que ha passat per aquí, un cervell indiscutible darrere una personalitat de psiquiàtric: Nacho Vigalondo. Tachán. Només pot aportar coses bones... i borratxeres, que en aquesta època són molt necessàries.
Acabo el post amb un video que no té res a veure :D
Si algun dia em pregunten quins són els meus referents estètics no podré mentir. Per moltes pelis que m'empassi, del que més m'ha impactat i em segueix impactant són els videos de skate.
Mai he sigut molt bò amb la taula (algun truc guapo sí que feia), però Spike Jonze tampoc ho és i fa delícies com aquesta.
Sí, l'home de 'Being John Malkovich' i 'Adaptation' fa videos de skate entre peli i peli. S'ha dit per activa i per passiva que la originalitat estètica està en la publicitat i el videoclip. I, entre una cosa i l'altra, no tothom sap quantes referències neixen de tardes de cerveses a l'skatepark, despres de trucs i ossos trencats (les nostres estimades òsties).
Jo copio de tot: La música, els ulls de peix, el muntatge, efectes, faig travellings amb skates i la gent mou el món en skate. Però sigueu o no tan frikis, sabreu apreciar aquestes dues obres d'art, atenció.
Sí, també és el creador de 'Jackass' i d'infinitat de videoclips i anuncis... és el que té ser un geni.
Construcció dramàtica portada al límit i executada amb una precisió i enginy pocs cops vistos.
Des del punt de vista de Hamilton (aquí el director no decideix amb quin personatge empatitzes, ho decideixes tu. Mola, no?) la volta final d'aquest mundial i concretament la 'pàjara' de Timo Glock és la biblia que, malgrat tu no ho sabessis, estava a la teva butxaca i t'ha salvat la vida quan el teu rival ha aconseguit, per fi, disparar-te al cor (És Los 39 escalones, digueu-li a Hitchcock). De cop creues la meta i et preguntes: Estic viu? Sí, i en el cine clàssic això vol dir que probablement t'ho mereixes.
En canvi, per Massa i la seva familia, el moment d'acabar la carrera significa, com en El Padrino III (Digueu-li a Coppola), que han arribat al final de la peli i -encara que sabien des del principi que estaven destinats a morir- creuen que han esquivat la bala, que ha canviat el seu destí i sortiran victoriosos. De cop ho veuen tot vermell, és sang, i és seva. Es pregunten: Estem morts? Sí, i en el cine clàssic això vol dir que probablement s'ho mereixen.
Perquè crec JO que això és més emocionant que el cine? (les xifres d'audiència em donen la raó) Perquè al cine saps que Al Pacino ha cobrat una pasta pel paper i de seguida ha tornat a somriure. A la realitat, o a l'estètica de la realitat, saps que la cara que fot el pare de Massa quan li expliquen el que ha passat... durarà unes quantes setmanes.
La crisi econòmica mundial posa en dubte els models de tot allò que ha funcionat comercialment fins ara. Això, sumat a l'evident manca de visió de les anomenades 'indústries culturals' em fa pensar que un futur millor i més just s'amaga darrere d'iniciatives com aquesta. Serà inspiració o serà ignorància, però no puc evitar que el cor em bategui més ràpid per uns moments. Potser és una petita esperança de TENIR LA RAÓ:
No em demaneu que tradueixi, perquè jo tampoc entenc la meitat de les bromes. Comprendre la posada en escena que ara veureu és ja una lliçó magistral.
Malgrat les crisis que calguin, -aquests americans- segueixen sent els propietaris de la paraula "espectacle". És absolutament impossible imaginar dos videos similars entre els candidats a la presidència de qualsevol altre país del món.
Convido a la meva -reduïda però fidel- audiència a explicar-m'ho.
Comencem aquesta sèrie de consells amb un de molt senzill:
Què hem de fer quan trobem una localització així d'espectacular per al nostre curt de ciència ficció...
...i ens deneguen els permisos de rodatge perquè espantariem els ocells de la zona en plena reproducció?
Tenint en compte que al costat hi ha una colla de militars que llencen 'petardets' com aquest quan els rota,
-malgrat ells paguin uns bons 600 milions de pessetes l'any per divertir-se- el que jo recomano és fer una breu reunió...
...i seguir a la nostra -puta- bola.
Al cap i a la fí, només som 'curtmetratgistes', ni els forestals ni moltíssim menys els ocells en reproducció s'adonaran de que estem allà. Si després et demanen explicacions dius que ho vas rodar tot en un plató amb croma.
A vegades l'emoció cinematogràfica (o alguna cosa de similar) apareix en l'últim lloc on esperaríem trobar-la. Qui ens havia de dir quan van començar a proliferar els 'CallTv', els vergonyosos concursos televisius d'altes hores de la matinada (cada cop menys altes), que la ignorància i la manca de serietat crearien 'blockbusters' claríssimament classificables en gèneres.
El terror absolut:
La comèdia romàntica:
El surrealisme:
I, atenció, la ciència ficció. Val la pena veure senceres les dues parts d'aquest document per acompanyar a Maruja en el seu viatge en el temps (20 segons enrere) per discutir apassionadament amb ella mateixa.
Just en un moment en què el pessimisme s'apodera de la part del cervell que dedico al futur (la crisi, que fins fa poc em feia gràcia, em nega un ofici i els projectes oberts no s'acaben mai), un dels nostres curts que més m'agrada i que menys reconeixement ha tingut se'n va per sorpresa a un festi... DE NOU UN FESTI!
És un de petit, però sovint son els més acollidors. Concretament, el Festival Mira'm de curts en Valencià (sí, ja ens entenem) a Sueca ha seleccionat el nostre 'Lies? - Snuff Movies'. Serà aquest divendres. Si podem ens hi acostarem, esclar.
Quan Juan Marsé va entregar, com a membre del jurat, el Premio Planeta a Maria de la Pau Janer, indignat amb la qualitat de les obres presentades va estampar un No te confundas. A mí me interesa la literatura y a vosotros la vida literaria.
Jo no sé què és el que m'interessa. Bé, si que ho sé, però a vosaltres us deu importar poc. Sé que quan em vaig 'apuntar' a fer cine, ho vaig fer per coses com anar a rodar amb la furgoneta més merdosa a l'oest de Saragossa. Sé que morir de calor i de riure va servir per alguna cosa... no sé exactament quina, però per alguna. O potser sí que ho sé?
I sé que, per nosaltres, el cine sense 'vida cinematogràfica' no tindria massa sentit.
Ja fa un parell d'anys que qualsevol empresa/producte/campanya que aspiri al gran públic somia amb deixar anar un 'viral' de baixíssim pressupost a Internet i, així, provocar un efecte en cadena que solucioni tots els maldecaps del màrqueting. Per mi, els paradigmes són el 'Amo a Laura' de la MTV i el 'Levántate ZP' de la ONU (Toma!), tots dos ideats per Tiempo BBDO.
Què passa quan tothom fa virals? Que òbviament passen desapercebuts, el públic aprèn la lliçó i ara és difícil caure-hi. Potser un exemple és aquest 'Dedo de Colón' en què he participat com a actor (Perquè no hi surto? Problemes d'actor).
Apareix el ja clàssic problema de la saturació publicitària: ningú ens fa cas, no destaquem. I a problemes clàssics solucions clàssiques. Fem un viral amb una fresca ensenyant mig pit i problema solucionat.
Si a més aconseguim que la tia sembli llesta i que no es noti que llegeix un guió... (M'estic enamorant?)
Un exemple més:
Però, què venen aquests virals? Al seu darrere hi ha molta més feina i gent de la que sembla... que no treballaran gratis!
La segona noia, de moment, ven DVDs, espai publicitari i s'està llaurant una carrera com a presentadora.
La primera, en canvi, forma part d'un entramat major. Estan creant una curiosa xarxa social (cal recordar que el creador de Facebook és un dels homes més rics del món?) que, a part d'espai publicitari, és una base d'informació inesgotable per a qualsevol ambició empresarial en un futur proper.
I no només pits, els molt c****ns exploten de meravella una altra estratègia recurrent: les teories de l'apocalipsi.
Rodar en vídeo és barat. Rodar en vídeo és agradable. Rodar en vídeo et permet fer infinites preses. Rodar en vídeo no és arriscat. Rodar en vídeo és irreflexiu. Rodar en vídeo aporta improvisació Rodar en vídeo... i frescor. Rodar en vídeo és ràpid. Rodar en vídeo és el futur. Rodar en vídeo és digne. 'Rodar' en vídeo està mal dit.
Rodar en cine NO (a tot).
Rodar en cine simplement MOLA, i només aquesta és la raó que ens ha ficat en la nostra espiral de bogeria. Bé que ho saben el Jesús i el Paco (el vídeo anterior i el següent, respectivament, ésclar)
Quan decideixes dedicar-te a l'audiovisual hi ha una sèrie de vectors que determinen on acabaràs. La sort, els contactes i la tenacitat en són els principals, en ordre invers.
És possible que tot depengui del temps que triguis en adonar-te que no vas enlloc. Si aguantes poc i decideixes entrar en el món laboral potser et dediques a una altra cosa, o et compres una càmera i l'amortitzes gravant bodes, bateigs i comunions.
Una mica més endavant pots cansar-te de rodar curts, entrar en una productora i dedicar-te a muntar institucionals, ajudar en rodatges... buscant un futur millor.
Si les coses et van sortint bé i no te'n canses probablement t'estabilitzis com director de publicitat, d'una sèrie o professor d'audiovisuals (per crear un exèrcit de cineastes i provocant així un panorama laboral encara més... mmm... encara més.)
I finalment estan els bojos, els bala perduda que fins als 40 estan de festival en festival intentant que algú els produeixi el primer llarg, amb l'esperança de poder deixar així la beguda i el tabac.
Segons la gent que en sap, a 'fer cine' hi arriba tothom que de veritat vol. Ergo: Fer cine vol dir ser més tossut que una mula.
Jo, després d'anar superant passos amb -com us deia- tenacitat, sort i contactes he decidit prendre'm les coses amb calma; veure com surt la història del Mecanoscrit i a partir d'això tirar cap a la publi? l'esnenyament? el cinema? estudiar més? Totes quatre possibilitats m'emocionen.
La pausa consisteix en fer cosetes originals com les que fèiem al principi. Així que uns amics em van encarregar una boda... i la vaig RODAR en Super8.
Potser al principi d'aquesta cursa penses que tu i molts altres teniu prou talent per fer cine, però que no hi ha una indústria que us faci el forat que us mereixeu. Ara, com més aprenc més penso: ni jo ni la majoria dels altres estem preparats, la cosa és molt més difícil del que semblava i queda tot per aprendre. Potser els que 'ja estan allà' no són els millors, però nosaltres encara no hem demostrat res. Humilitat.
Un altre que es troba en aquest mar de dubtes, tensions i interessos és el Francescu. El tràiler del seu 'Entre Nous' mereix ser vist... cony si ho mereix!
Que sembli 'domèstic' és a posta. Ara, crec que encara hem de trobar una millor manera de construir discursos, però hi ha molts condicionants que juguen en contra.
A veure, com puc introduir un parell de vídeos d'hòsties? Escolliu una opció:
a) S'apropa 'Guaipaut' (O algo així. Wipeout, vamos) la versió espanyola i prometent de 'Humor Amarillo' a Telecinco. Per anar fent boca, guaiteu algunes llets!
2) Se us acut millor manera de tallar amb la mossa de turno que partint-li la cara d'una forma original? Preneu exemple.
Fins ben aviat, esperem amb continguts més profunds.
Sempre m'ha provocat una barreja de ràbia i enveja que algú, intentant fer-me un favor, em recomanés les 'obres completes' d'un autor. Prou en tinc amb picar d'autors i gèneres diversos per intentar fer veure que sé alguna cosa sobre cinema per, a sobre, empassar-me les 20 pelis d'un director o les 4 temporades d'una sèrie. No m'agraden les sèries.
Que parli a aquestes alçades de 'Qué vida más triste', de Rubén Ontiveros pot no ser útil a gaire gent. Els seus capítols han tingut més espectadors cada temporada que passava i ja deu ser poca la gent que no coneix a Borja, el Josebas i companyia. Però em fa il·lusió explicar alguna cosa que entenc. Ara, si fes descobrir la sèrie a algun despistat, seria ja 'lo màxim'.
Deixe'm-ho en que parlo d'aquesta gent perquè els acaba de fitxar La Sexta (Oh Cielos, la que se'ns ve a sobre)
A vegades, una bona fotografia o un gran actor poden amagar un pèssim guió. A 'Qué vida más triste' una fotografia volgudament cutre i uns diàlegs mundans amaguen una gran realització i, sobretot, un guió brillant de dimensions enormes: concret, concís, breu, efectiu, original, atrevit, graciós. Una cortina cutre amaga el geni per fer arribar directament el missatge i l'emoció a l'espectador, sense orgull ni xuleria.
I una perla més, que no vull omplir-ho tot d'embeds.
Ara seré odiós: us en recomano les 'obres completes'. Com s'aprèn a ser tan simple?
Diuen que a 'Venga Monjas' hi ha alguna cosa de similar, jo no aconsegueixo entendre-ho, algú m'ajuda?
El primer cop que els del MovilFilmFest em van proposar de fer un curt amb un mòbil la idea no em va convèncer. Acabava d'estrenar-me amb una càmera gran, pesada, a l'espatlla i no creia que un aparell de pocs grams pogués fer el mateix de forma seriosa. I és que no es pot -ni es podrà fer- el mateix.
Després m'hi vaig animar i vaig rodar alguns curts (com aquest, aquest o aquest altre) que van funcionar bastant i que em van reportar algun premi. Vaig veure que el nivell fotogràfic de certs mòbils permetia rodar curtmetratges de ficció bastant decents. Fins i tot, la mida del telèfon el convertia en una microcàmera adaptable a objectes i punts de vista molt curiosos.
Com a exemple de fins a on pot ser brillant un curt rodat amb aquests mitjans, res millor que 'Lo siento Eme Jota', de Koldo Serra:
Però fins aquí res que no s'hagués pogut fer amb una càmera semiprofessional, és cinema gairebé clàssic. La novetat era la tecnologia, però no havíem creat un llenguatge nou per al 'cinema mòbil', si és que això existeix. Alguna cosa m'empenyia a fer un curt que NOMÉS es pogués rodar amb mòbils.
No he inventat gran cosa: el personatge passa davant d'un mirall i podem veure la pròpia càmera sense que això ens separi de la història (diègesi, en diuen). A més, el curt en sí és una vídeo-conferència, representa la gravació que el protagonista fa involuntàriament (al marge de que la història tingui més o menys gràcia). L'experiment ha passat sense pena ni glòria pel festival, però almenys em serveix per senyalar les que, jo crec, són línies per crear un 'cinema mòbil' autèntic, que no sigui un intent d'imitar el 'cinema gran' sinó que tingui una gramàtica i uns recursos propis.
I això ens porta al que ja he dit en diversos posts anteriors (1,2): hem d'aprendre molt de la realitat. Youtube està ple de documents gravats amb telèfon mòbil que tenen més interès, emoció i sobretot originalitat que qualsevol curt.
(Fantàstica planificació. Veure 00'45'')
No hauria de fer vergonya als aspirants a cineasta imitar aquests vídeos i aportar-hi el seu punt de vista creatiu, els recursos narratius del cinema, les habilitats tècniques apreses en hores caríssimes d'escola d'audiovisuals. Així s'obre un ventall de possibilitats que, crec, encara no s'han explorat bé: fals document/documental, videotrucades, vídeos gravats per error, experiències íntimes, esdeveniments on no han arribat a temps les càmeres de televisió, etc. I el més gran de tot és que ens ho podem inventar, perquè el mòbil ens dóna una estètica de veracitat i espontaneïtat que pocs mitjans conserven.
I tot el que promet, ho haurem de complir. De moment he vist un primeríssim premuntatge que ha volatilitzat uns quants problemes de rodatge i de guió, així que la lluita serà dura, però menys del que pensava.
Ara, si el que voleu és ciència ficció de la bona, mireu a sota el curtíssim 'Domingo' de Mr Vigalondo. Que aquest blog no sembli egocèntric!
Vinga, va. Fem-lo egocèntric. El Sr Satan i jo quan érem joves.
Que La hora chanante/Muchachada Nui és una obra d'art crec que no és discutible. Han reinventat el llenguatge cinematogràfic i han donat una patada a la boca a l'estructura hiperjerarquitzada i superproducciosa del cinema i la televisió. Han posat en pantalla coses i persones que fins ara tenien prohibida la celebritat o estaven relegades a l'humor cutre de Los Morancos.
I aquí entra de nou la realitat, o fragments de realitat que es poden menjar amb patates un dels millors programes de la televisió actual.
Sentint els '¿sabe usté?' i '¡está guapa! está gorda... está hermosa' se'm passa pel cap si aquest és realment un personatge real que hem tingut la sort d'escoltar per uns minuts o si al darrere hi ha un humorista del nivell dels Santi de Lucas, Carlos Areces o Joaquín Reyes. Com ja us deia l'altre dia, un dels meus somnis és reproduir amb fidelitat, credibilitat o originalitat (no acumulables) la sensació que produeixen aquests documents.
Si el cinema està molt endarrerit en aquestes imitacions de l'imprevist, el natural, la improvisació, haurà d'aprendre de qui ja n'és un expert: la publicitat. Potser perquè els diners fan exprimir la ment i treure'n les idees, el viral és la moda entre els creatius. Per a més referències consulteu altres blogs, però jo em quedo amb la campanya 'Levántate ZP' de -atenció-, la ONU.
Seguirem investigant i intentant fotre d'hòsties a la realitat. Properament parlaré d'algú que ja ho ha aconseguit en certa manera, la gent del MovilFilmFest. I, fins i tot abans, el tràiler del 'totalment-oposat' a nivell econòmic i ideològic 'Mecanoscrit 2.1'.
T'encarreguen 'reportar' tot allò que passa en una peli i, per tant, estàs currant en una peli (!). Malgrat no tenir-hi un paper imprescindible, fas la teva pròpia 'obreta' amb llibertat i criteri. I el més bonic de tot és que si el decorat es crema, un actor es mor, cau el diluvi universal, s'acaba el pressupost, es foten d'hòsties el director i l'operador de càmera o apareix un ovni que interromp el rodatge, tu -enlloc d'estressar-te, córrer, fer trucades i plorar desconsolat com els altres- segueixes gravant perquè la teva obra no està fent res més que créixer de forma exponencial.
Casos n'hi ha molts, potser per proximitat (docs van succeir al meravellós desert militaritzat de Bardenas Reales, Navarra, on també les he passat jo putes fent la meva superproducció... tràiler espectacular en breu, us ho juro) els meus preferits són els de 'The man who killed Don Quixote' de Terry Gilliam i 'Atolladero' d'Óscar Aibar.
En el primer cas, el soroll dels avions va impedir que es gravés l'àudio, una tempesta es va carregar els decorats i Jean Rochefort (Don Quixot) va patir una lesió a l'esquena que li va impedir de muntar a cavall per sempre més. El rodatge, doncs, va durar 4 dies i es van llençar a les escombraries 32 milions de dòlars, si no recordo malament. Per sort, però, Gilliam havia encarregat a Keith Fulton i Louis Pepe un 'making of', el qual, davant el desastre de la pel·lícula, s'ha convertit en un gran testimoni i una obra d'èxit. Si voleu aprendre cine, mireu-la: 'Lost in la Mancha'.
L'altre cas és més greu. El pressupost de l'Óscar Aibar era el d'una òpera prima del cinema espanyol. Potser per això ningú va gravar com s'inundava el desert durant mesos, com s'acabaven tots els diners, com els F16 bombardejaven per error el camió de la benzina, com l'Iggy Pop gairebé tornava a caure en les drogues, com moria un dels actors i com, tot i això, s'acabava una pel·lícula que encara no he vist però que promet ser esperpèntica. Aibar, per sort, ha volgut relatar 15 anys després les seves desgràcies en el llibre 'Making Of', un pèl exagerat però molt emocionant, intel·ligent i instructiu.
A què vé tot això? Doncs a que us presento el 'Making of' d'una pel·lícula que no veurà la llum tal com va ser concebuda. Us explico. Seat encarrega, per al llançament del nou Ibiza, una pel·lícula al director Toni Verdaguer. S'escriu un guió amb tres finals, s'aprova un pressupost, es roda i es monta. Un cop muntat, peixos grossos de Seat decideixen que la idea que havien firmat no els hi agrada tant i proposen tallar part del metratge i donar menys difusió a la història. Jo em trobo enmig de tot això perquè m'encarreguen el 'com es va fer' d'aquest rodatge, que en el fons és un anunci més del cotxe i que en principi havia de tenir una difusió similar a la pel·lícula. En fi, em conformo amb que hagi quedat bé i haver-ho cobrat, que no passa tant sovint... és bonic (?).
Aquests dies busco feina. No tinc cap encàrrec en perspectiva així que, mentre acabo de muntar una boda (havia de tastar l'apassionant món dels vídeos de boda tard o d'hora), escric un guió sobre l'ansietat per a un suculent concurs i descobreixo què puc fer aquest estiu sense ni un duro, he recopilat els millors planos del que he rodat en els últims quatre anys i demà em presentaré a la primera productora on m'agradaria currar.
La qüestió és que, repassant, he descobert (o redescobert) què és el que m'agrada i perquè faig cine. I tot gira al voltant d'un realisme poètic (si us avorriu salteu directament als vídeos, us desavorrireu). Està de puta mare poder rodar un curt en 35 mil·límetres i amb tràvellings per tot arreu, però si aconsegueixes captar la mirada perduda cap al cel d'una senyora que passava per allà tens un dels millors planos de la peli sense tràvellins ni hòsties que crein l'emoció que buscaves.
Adoro la gent equivocant-se, la gent adonant-se de que l'estan gravant, els reflexos involuntaris a la càmera, el material rodat sense voler, i per sobre de tot -i espero que això us faci entendre part de l'esperit d'aquest blog- adoro les hòsties.
Les hòsties són l'essència del vídeo-realitat, és alguna cosa que no vols que passi, però que si passa vols tenir una càmera encesa. Les dues primeres poden fer mal fins i tot a la vista, però a la tercera tothom queda hipnotitzat pel seu poder, jo no diria còmic, sinó èpic. Els protagonistes s'han fet, segur, contusions i ferides serioses, però si saben la fascinació que tanta gent ha sentit en veure'ls a Youtube potser els hi fa una mica menys de mal. Vaja, que ens passem 6 anys estudiant i ens gastem 20.000 euros en un curt, perquè arribi un pringat amb un càmera domèstica i gravi l'esdeveniment (o l'hòstia) del segle... sense voler.
Al costat contrari tenim els volguts herois, gent que ha pitjat el [rec] per fer una barbaritat i ha tingut la potra o l'habilitat de no matar-se. Per sobre de bombers que baixen gats dels arbres i gent que se supera a sí mateixa corrent una marató, jo voldria ser com aquests: o l'èpica en vídeo o la mort. Falten collons.
Potser el gènere intermig són els vídeos de skate. Ells es graven intentant fer el truc de la seva vida mentre volen sobre 25 graons de formigó, però si fallen i es trenquen les dents, millor. Més èpica i més visites.
La meva inquietud és: si ens volem dedicar al cinema i volem arribar a aquest nivell d'expressivitat en les nostres imatges, què collons podem fer per apropar-nos a l'emoció del vídeo imprevist? Falsos documents/documentals? Hi seguirem treballant.
Avui s'obre aquest blog amb l'esperança de convertir-se en la via d'escapament d'unes quantes coses -pseudocinematogràfiques- que em ronden pel cap. Si a més serveix per entretenir uns minuts de la vostra vida, molt millor. Però anem al gra.
Comencem amb el curt que vam presentar a la última edició del DiBa Express. Se'ns va donar la paraula 'temps' i 72 hores per fer-ne alguna cosa interessant. Després d'haver guanyat un dels premis de l'any passat en col·laboració amb el famós cosí Luis Yrache, era difícil superar el resultat. I efectivament hem fracassat, no ens han seleccionat per a la final. Però jo estic satisfet per haver arriscat amb el guió i la posada en escena, també per haver tornat a crear un producte digne sense haver de gastar ni un euro. Jutgeu vosaltres.
Ara us toca criticar, aplaudir o insultar. Si voleu veure una peli atrevida, potent i barata sobre viatges en el temps, no us perdeu 'Los cronocrímenes', de Nacho Vigalondo.
En aquesta edició hi ha hagut grans polèmiques. A tots els festivals hi ha gent que es queda fora, alguns ho accepten i altres no. El cas del DiBa, però, és extrem: hi participen centenars de curts (aquest any 215 inscrits) i només una dotzena arriben a la final. Això implica que curts brillants es quedin enrere, si a més es premien obres que el gran públic no valora ja tenim el 'pollastre' muntat. Fa un any es va valorar que el jurat apostés per curts arriscats en els premis (no seré jo qui ho qüestioni), però sembla que aquest cop s'han allunyat tant del cinema clàssic o narratiu que s'ha despertat una mena d'oposició al videoart. El jurat ha seleccionat peces com 'El regalo' i n'ha premiat d'altres com 'Lluís'. Al marge de que aquest últim a mi m'agradi, arriscada la cosa és. Entenc, encara que no comparteixo exactament, que si altra gent es deixa l'ànima i la pasta en fer una espècie de superproducció (tingui una narració i un rerefons interessant o no), hi hagi qui es cabregi. Però no se suposa que participem en un festival de democratització del cine?
Jo, a la meva bola, passant d'uns i d'altres, també em queixo. Ens van projectar el curt deformat (4:3? 16:9? que ja no estem als 90!), amb constants 'drops' (pèrdues d'imatge) i amb un so esgarrifós. I això, a un curt que és essencialment un monòleg, el mata. Un festival que exclama als quatre vents 'el cinema digital ja és aquí!' no es pot permetre això. No voldria, però, que sortíssiu d'aquí sense un somriure -o no tornaríeu-, així que aquí està el meu curt preferit del festival (tampoc va ser finalista, nono!) 'Checkpoint'.
I en els propers dies, el tràiler del famós 'Mecanoscrit 2.1' (la nostra superprodució post-apocalíptica en 35 mil·límetres), el 'making of' de la peli del Seat Ibiza i altres vídeos d'hòsties i heroïcitats.
